Скачати

Довжина

24,73 km

Набрана висота

590 m

Складність

Посередньо

вниз

841 m

Max elevation

882 m

Trailrank

51

Min elevation

232 m

Trail type

One Way

Час

5 годин 14 хвилин

Координати

1412

Uploaded

8 березня 2021 р.

Recorded

березня 2021
Be the first to clap
Share
-
-
882 m
232 m
24,73 km

Переглянуто 148 раз(и), завантажено 4 раз(и)

біля Centelles, Catalunya (España)

Excursió que creua els Cingles de Bertí de nord a sud i a la que els seus punts d'inici i final corresponen a dues estacions de la línia R3 de Rodalies. Com el que en el dia de realitzar l'excursió anava sol i la climatologia presentava molta boira, he decidit no fer experiments i, per tant, en previsió i per seguerat, decideixo transitar bàsicament per pistes i abandonar la idea inicial d'anar resseguint la cinglera, ja que seré privat de gaudir del paisatge que la talaia de la cinglera em pot oferir. En aquest sentit, reoriento l'excursió a anar passant per les diferents esglésies que s'alcen dalt la cinglera: Santa Magdalena de Vilarestau, Sant Miquel Sesperxes, Sant Pere de Bertí i, ja en el descens, el Santuari de Puiggraciós.

Qualifico la ruta de moderada perquè la única dificultat rau en la distància, no hi ha cap dificultat tècnica.

Descripció

Començo a l'Estació de RENFE de Centelles (512m), seguint a migjorn el traçat del ferrocarril pel carrer de l'Estació. Creuo per sota la via del tren un parell de vegades, on hi ha un monument en record d'Ildefons Cerdà i em dirigeixo a ponent pel carrer Castell del Fitó i novament segueixo la via fèrria pels carrers Matagalls i de can Minguet. Estic deixant enrere el nucli de Centelles i m'endiso en un polígon industrial, on vaig a buscar el carrer d'Aiguafreda, entre la nau de l'empresa Madel Air i la piscina municipal, on a xaloc segueix el camí de la Llavina, que creua el Torrent de la Gavarra (1.14km; 505m; 0:14h) fins arribar a un skate park, que creuo, ja que a l'altra banda hi surt un corriol. Es creua l'avinguda del Molí de la Llavina i entre les naus industrials hi ha un camí de terra que creua el polígon i que a llebeig, mena i cruea una rotonda. M'allunyo del polígon de la Gavarra a migjorn pel carrer de la Llavina (1.67km; 516m; 0:20h), amb un rètol indicador al costat de l'empresa Abus Gruas.

Ja en un entorn més rural, ignoro a l'esquerra el camí al Molí de la Llavina (1.88km; 515m; 0:23h) i seguixo a migjorn cap als Cingles del Rossell, vessant nord dels Cingles de Bertí. A l'alçada de Castellar, la pista s'apropa a la Riera de la Llavina, que en aquest punt presenta el Salt del Purgatori. En cap cas es deixa la pista principal i es fa cas omís de les pistes i corriols que se'n desprenen.

Comença l'ascens als Cingles, sempre per l'esquerra de la Riera de la Llavina. Poc després de la Crusella de l'Ollic (2.93km; 571m; 0:35h) es creua la Riera Blanca, precursora de la Riera de la Llavina, prop del Salt de l'Infern. L'ascens és suau, dins d'un típic bosc d'alzines i pins, i s'arriba a una bifurcació que mena a l'Ollic (3.50km; 621m; 0:42h). Giro a migjorn i poc després, a xaloc, hi ha una drecera (3.63km; 627m; 0:44h) que mena a una cruïlla de camins al costat d'una torre elèctrica (3.80km; 648m; 0:47h). Estic rere el Cerdà de la Garga, però com que he decidit passar per les esglésies de Bertí prenc el camí a gregal (atenció, filat que cal obrir i tancar!) que passa al costat de la torre, cap al Pla de Santa Magdalena (4.41km; 662m; 0:56h), on tombo a migjorn fins arribar a les ruïnes de Santa Magdalena de Vilarestau (4.58km; 670m; 0:58h), que resten amagades en un bosquet. Seguint la pista ben aviat s'arriba al Cerdà de la Garga (5.06km; 683m; 1:06h), la casa pairal d'Ildefons Cerdà, l'il·lustre urbanista de Barcelona. Continuo a xaloc, vorejant els camps del Cerdà, en el sector septentrional del Pla de la Garga, fins arribar al Sunyer (6.49km; 711m; 1:23h), on camino a migjorn fins a Can Tres Quarts (6.89km; 713m; 1:27h) i el Grau dels Matxos (7.16km; 725m; 1:30h), en un tram que si no fos per la boira es gaudiria de vistes de la Vall del Congost.

Coincideixo aquí amb la Matagalls-Montserrat, amb marques verdes i vermelles, que trepitjo en un tram, endinsant-me al Pla de la Garga a través d'un tram de llosa natural per anar a buscar un camí que mena al Febrer (7.95km; 750m; 1:39h). Poc després, a la dreta, un camí retorna i comença a enfilar-se a la carena tot passant pel costat del forn de calç del Febrer i a la següent cruïlla es deixen els senyals de la Magatalls-Montserrat (8.29km; 770m; 1:44h) per planejar fins a les Piscines de can Miqueló (8.50km; 772m; 1:46h), on el camí del Febrer s'enfila fins arribar a la carena (9.03km; 816m; 1:52h). Pocs metres enllà a migjorn s'alça a l'església de Sant Miquel Sesperxes (9.22km; 828m; 1:55h), on he decidit esmorzar.

Després de l'avituallament, em dirigeixo a migjorn cap al Collet del Soler (9.80km; 828m; 2:14h) primer i, sense deixar la pista, cap al Coll de Gassens (10.38km; 841m; 2:20h), on decideixo seguir per la pista a garbí, que es dirigeix a Roca Gironella i que no abandonaré fins al Collet de les Pereres. Passo a tocar de Puig-Arnau (10.79km; 841m; 2:25h), Bellavista Nova (11.89km; 815m; 2:36h) i a prop de la Font del Pollancre (13.01km; 861m; 2:50h) em trobo amb el PR C-33. Es surt del bosc i al Collet de les Pereres (13.33km; 852m; 2:54h) deixo l'ampla i fressada pista per un camí a l'esquerra, que es va enfilant amb vistes al sector meridional del Bertí cap a Barnils (13.77km; 882m; 2:59h), on es desprèn un corriolet abans de la casa i baixa pel Solell de Querós a creuar el Sot de la Gavarra i arribar a una ampla pista a les envistes de Bertí. Aquí es deixa el PR C-33 i es continua pel GR-5 (14.39km; 813m; 3:10h) cap a migjorn, però per poca estona, ja que aviat s'arriba a Can Magre (14.50km; 801m; 3:11h), on es deixa el GR-5 i es gira cap a l'església de Sant Pere de Bertí (14.63km; 804m; 3:13h). Un esplèndid corriol planeja entre el frondós bosc fins el Clascar (15.31km; 801m; 3:20h), on recupero (i fins pràcticament el final de l'excursió) el PR C-33, molt escàs de marques en tot el seu recorregut. Baixo a migjorn, i per la Solella del Clascar m'oriento a llevant per un bonic camí per trobar el camí empedrat que baixa al Sot de la Llòbrega i que per l'obaga puja cap a Can Mestret (16.19km; 756m; 3:34h), on la bateria del GPS m'obliga a fer una parada tècnica.

Després de deixar el camí al Turó de les Onze Hores (16.37km; 753m; 3:40h), comença el descens dels Cingles de Bertí per l'ampla pista del Mercader fins al Coll de can Tripeta (17.36km; 695m; 3:51h). A llevant, la pista condueix cap al conjunt del Santuari de Puiggraciós (18.12km; 687m; 3:59h), mentre es va gaudint de les darreres vistes dels Cingles i dels Sots Feréstecs, just a sota. Passat el Santuari i després d'un tram estret, a l'esquerra de la pista hi ha un baixant protegit per unes pedres (18.43km; 665m; 4:03h), que baixa fortament fins l'alçada del Mas Miquel. Abans d'arribar-hi, però, es troba el Camí a les Planes (19.02km; 600m; 4:09h), que es segueix a migjorn, en un descens ara més còmode. Cal estar atents perquè el PR C-33 segueix una drecera (19.79km; 564m; 4:17h) que més avall recupera el camí (19.91km; 545m; 4:19h), ara ja fins arribar a Les Planes (20.19km; 523m; 4:22h). D'entre tots els camins que menen aquí cal seguir la pista que s'adreça a llevant, encarada al Turó dels Tremolencs, que planeja fins la Plana d'en Beia (21.10; 513m; 4:33h). En aquest punt deixo la pista i al costat del Turó de Pedres Blanques comença a migjorn el llarg descens a la Garriga. En aquest descens, per la carena de la Serreta, el terreny, progressivament, va canviant a una superfície de sauló. En una cruïlla de camins es troba el Sender de la Doma (22.11km; 417m; 4:45h) i giro a llevant per fer el darrer tram de descens cap a La Doma (23.53km; 254m; 4:59h), entre alguns camps de vinyes i amb vistes ja de la Garriga. Es creua per sota la C-17 i es tomba a la dreta, seguint el carrer Sant Esteve fins a creuar el Congost (24.03km; 233m; 5:05h).

S'ha arribat a la Garriga. A llevant, el carrer de la Doma es creua amb el carrer dels Banys (24.34km; 241m; 5:08h), que a tramuntana mena a la plaça de l'Església (24.43km; 243m; 5:10h). Es passa a tocar de l'església de Sant Esteve i pel passeig dels Til·lers es creua per sota la línia ferroviària i s'arriba a l'estació de RENFE de La Garriga (24.74km; 256m; 5:13h), on s'acaba aquesta excursió.

Índex IBP: 80.
Залізнична станція

RENFE Centelles

L'estació de Centelles (PK 52,7 de la línia Barcelona-Vic-Ripoll) es troba a l’oest del nucli antic. El tren va arribar a Centelles el 8 de juliol de 1875, amb l'entrada en servei de la línia entre Granollers (estació del centre, de la línia de Barcelona a Girona) i Vic per part de la companyia Ferrocarril i mines de Sant Joan de les Abadesses. El 1880 arribaria a Ripoll i a Sant Joan de les Abadesses i el 1886 fins a Barcelona per línia pròpia des de les Franqueses. El 1890 la “Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España” integrava la línia de Sant Joan de les Abadesses a la seva xarxa. El 1928 s’electrificava la línia a 1500V, el 1941 s’integrava a RENFE i el 1965 es canviava la tensió de la línia a 3000V. El 2005 s’integrava a ADIF.
Ріка

Torrent de la Gavarra

Després d'aquest torrent es troba aquest skate park. Es creua i es surt per un corriol, es creua un carrer i per l'altra banda un camí de terra creua el polígon.
Перехрестя

El Carrer de la Llavina

Seguir cap a migjorn
Точка шляху

La Crusella de l'Ollic

El salt de l'Infern es troba en un bonic racó de la riera de la Llavina, passada la casa de la Crusella. A l'indret també s'hi troben dues coves.
Перехрестя

Pista a l'Ollic

Seguir a la dreta
Перехрестя

Drecera

Deixar la pista principal i seguir a l'esquerra.
Перехрестя

Bifurcació

Seguir a l'esquerra, al costat de la torre de tensió. Hi ha un filat, que cal obrir i tancar, per poder continuar.
Перехрестя

Pla de Santa Magdalena

Replà. De front, el camí baixa cap a l'Ollic (hi ha una cadena). Tombar a la dreta, cap al sud.
Релігійний об'єкт

Santa Magdalena de Vilarestau

Santa Magdalena de Vilarestau és una antiga demarcació i església sufragània del municipi de Centelles situada al Pla de la Garga, a 673 metres d'altitud entre els masos de l'Ollic i el Cerdà. Inicialment fou consagrada a Santa Maria i més tard a Santa Magdalena. Bastida entre els anys 1094 i 1097, sembla que tingué culte fins als inicis del segle XX, quan a la masia dels Cerdà es construí la capella homònima de Santa Magdalena. Inicialment parroquial i dedicada a Santa Maria, posteriorment fou designada sufragània de la de Santa Coloma de Centelles. El 1868 el seu territori s'uní a la parròquia de Sant Martí de Centelles. És enrunada des del segle passat. Es tractava d'un edifici de pedra de planta rectangular, del que encara es conserven bona part dels seus murs però no la coberta. El portal d'entrada de l'ermita està espoliat i altres forats a la paret fan creure que també han desaparegut més elements arquitectònics. Novament, hi ha un tancat que cal obrir i tancar per poder continuar.
Пам'ятник

El Cerdà de la Garga

El Cerdà de la Garga, casa natal d'Ildefons Cerdà i Sunyer, que l'heretà el 1850, és un mas documentat des de 1160, en unes referències a masos anomenats Cerdà Jussà i Cerdà Sobirà, dins el terme del castell de Sant Martí i parròquia de Centelles. Entre els segles XV i XVI, les dues cases, esdevingudes rònegues i deshabitades, passaren a domini del mas Rovira de Dalt, i s'uniren en una de sola. Aquest és l'origen del mas Cerdà, en que l'edifici actual, del segle XVI, fou ampliat vers el 1750 i tornat a ampliar al segle XIX. En aquesta ampliació s'edificà un capella annexa a la qual el propi Cerdà hi realitzà algunes reformes i que fou destruïda en 1936. L'any 1890 la masia va passar al duc de Solferino que va treure dues finestres gòtiques que tenia la casa al primer pis. Amb aquestes modificacions va convertir-se en exponent de les grans masies catalanes envoltades de masoveries depenents. Originalment, la casa tenia, fins i tot, una torre de defensa. El portal adovellat de 1773, el balcó de pedra treballada i els esgrafiats de la façana són altres elements d'aquesta imponent casa de pagès. Es tracta d'un conjunt tancat on a més del mas hi ha tres edificis més, tots ells entorn a un pati. L'edifici central és un gran casal de planta quadrada amb planta baixa i dos pisos, de tres cossos amb carener perpendicular. La coberta és de teula aràbiga a dos vessants. Totes les cantoneres són de pedra treballada. A la façana principal destaca un portal adovellat datat de l'any 1773, on a banda i banda una mica més elevat hi ha 2 esgrafiats (mal conservats) també de la mateixa època i un rellotge de sol. Damunt del portal hi ha un balcó amb pedra treballada. És una mostra única de la gran masia catalana voltada de masoveries que assolí el seu esplendor al segle XVIII. Al seu interior hi ha una llar de foc del segle XVIII, una alcova i forn amb peces de ceràmica. També consta que s'hi havia arribat a allotjar en Jaume Balmes. Ildefons Cerdà i Sunyer (Centelles, 23 de desembre de 1815 - Caldas de Besaya, Santander, 21 d'agost 1876) fou un enginyer, urbanista, arquitecte, jurista, economista, polític, milicià... home polifacètic que serà recordat per la reforma urbanística de la Barcelona del segle XIX, reforma coneguda com a Pla Cerdà, que donarà com a resultat l'actual barri de l'Eixample. Fou un del fundadors de l'urbanisme modern. Malgrat el seu ascendent rural, els Cerdà eren gent de món; tant l'avi com el seu pare formaven part d'aquelles generacions que, en ple redreçament de l'economia catalana, havien lligat els seus interessos al comerç americà, un fet que sens dubte va estimular l'esperit obert i les inquietuds del jove Ildefons juntament amb la seva fe en el progrés.
Пам'ятник

El Sunyer

Té unes llindes de pedra que daten de 1716 i 1743 a la façana de llevant. La pròpia tipologia del mas ja indica que es tracta d'una construcció del segle XVIII. Conjunt tancat entorn a un pati de set edificacions, l'edifici principal i sis petites edificacions més. Edifici principal de planta rectangular de planta baixa i dos pisos. Els balcons de la façana de llevant indiquen unes reformes importants efectuades al segle XIX. La coberta és de teula aràbiga a dos vessants, el ràfec acornisat del coronament té peces de ceràmica. Va patir unes reformes importants durant el segle XIX tal i com demostren els balcons de la façana.
Пам'ятник

Can Tres Quarts

Can Tres Quarts és una edificació que es troba a tocar de la cinglera en el Pla de la Garga, en el límit del municipi de Centelles amb el de Sant Martí de Centelles. És un conjunt tancat al voltant d'un pati. L'edifici principal és de planta rectangular d'aproximadament 5x15 metres de planta baixa i un pis amb una ampliació lateral, la resta d'edificacions són només de planta baixa i de caire agrícola. La coberta és de teula aràbiga a dos vessants a l'edifici principal i a una única vessant (cap a fora del recinte) en les altres petites edificacions. L'edifici principal es podria tractar d'una masoveria del segle XVIII. El cos d'edificació que distorsiona tot el conjunt és dels anys 60 o 70 del segle XX. A la cinglera hi ha un mirador que permet gaudir i omplir-se del paisatge de la vall del Congost, de l'Alt Congost, del sector de ponent del Pla de la Calma i del propi tram de cinglera en què es troba inclòs. A tocar d'aquest balcó hi ha un corriol que mena a la Font del Rouret o de can Tres Quarts.
Перехрестя

Grau dels Matxos

Seguir la Matagalls-Montserrat allunyant-se de la cinglera, a través d'un tram enllosat (hi ha marques a punta pala, impossible perdre's).
Пам'ятник

El Febrer

Mas del Febrer La primera referència documental del mas Febrer la trobem en el fogatge de 1553 amb la presència del Jaume Febrer com a cap de família, tot i això la construcció d'aquest mas podria ser anterior al segle XIV. La resta de documentació moderna conservada en el bisbat de Vic fa referència a la família Febrer com una de les més importants de la parròquia de Sant Miquel Sesperxes, juntament amb el mas Presseguer i el Pou. Els habitants del mateix mas, fins fa poc, es cognomitaven encara Febrer. Un petit element ornamental de la porta data una possible reforma al 1565, moment d'ampliació del mas. És una masia formada per dos cossos adossats i articulats al voltant d'altres dependències agricola-ramaderes. La construcció principal consisteix en un edifici de baixos més dos pisos i golfes de planta rectangular orientada sud-nord, amb una coberta a doble vessant i de pendent no gaire pronunciat. La façana presenta els murs de paredat comú utilitzant pedres de petites i mitjanes dimensions lligades amb morter i pedres cantoneres que actuen tant d'element arquitectònic com d'element decoratiu. La portalada d'accés la conforma un arc de mig punt adovellat i amb un escut de la nissaga i una data. Aquest element es troba situat a la dovella central, en forma de semi-cercle formant una forma geomètrica oval. Les obertures conformades per finestres apareixen emmarcades per carreus de pedra ben tallats i de dimensions considerables seguint una organització en vertical. En aquest punt destaca una finestra escultòricament molt ben treballada, d'acabat apuntat i on es troben esculpits dos caps humans. L'estructura interna del mas segueix la modulació estàndard on tota la planta inferior de la casa estaria destinada als estables, característica molt comuna de les masies ramaderes i la part superior a les dependències d'ús privat. Una segona construcció, annexada a l'estructura anterior per la banda est, segueix la mateixa tècnica constructiva anterior i conforma una petita porxada. Aquest conjunt arquitectònic presenta altres estructures annexes de factura força moderna i dedicades als animals. Dins el mateix recinte del mas hi ha un pou mina per comprendre els recursos hidràulics necessaris tant per consum humà com animal. A prop de l'edifici, en el revolt d'accés a la carretera, es troba un forn de calç d'ús domèstic que presenta una clara relació amb el funcionament del mas en època moderna. Forn de calç del Febrer Aquesta construcció respon a un forn de producció de calç d'ús particular i d'abast pròpiament local. La construcció d'aquest tipus de forn es solia fer a l'abric d'un pendent ja que facilitava el seu procés productiu tant de càrrega del forn com del posterior transport del material. La boca del forn es troba a la part inferior del pendent des d'on era més fàcil realitzar l'alimentació del forn i la seva neteja. L'ús de la calç com element constructiu, barrejat amb sorra i aigua o sola, ha estat utilitzat de forma tradicional com a material de lligar. El procés s'iniciava amb l'extracció de la pedra, que un cop col·locada dins el forn i a alta temperatura, esdevenia pols. La calç resulta de calcinar la pedra calcària, molt rica en carbonat calci i que un cop sotmesa a una temperatura de 900º o 1000 º C, se'n obté la calç. Quan aquesta substància surt del forn es presenta en terrossos d'òxid de calci de color rosat, que tradicionalment es coneix com a calç viva o calç de terrós i; la seva posterior manipulació permetrà que en la construcció s'utilitzi la calç en pasta o la calç en pols, les dues com a modalitats de l'hidròxid de calci. Per a la elaboració de la calç es coneixen dos sistemes: el sistema basat en el forn discontinuo o intermitent, i que ha perdurat fins els nostres dies; i el forn de tipus continuo o forn de raig. En aquests forns es disposaven les capes alternades de pedres de calcita de dimensions variables i es cobria la part superior amb troncs i fang com aïllant, amb algun forat de ventilació. L'alimentació es feia per la boca, situada a baix de l'estructura i les cuites solien durar entre 11 i 12 dies, sense parar el foc. Aquestes construccions solen estar ubicades en entorns rurals, com és el cas d'aquest forn que es vincularia a un ús temporal i de caire esporàdic i concret com seria la reforma o remodelació del mas Valldeneu. La manca d'elements materials visibles fa que sigui molt difícil la seva datació, per criteris generals s'atribueix una cronologia a partir del segle XVII, i sobretot al llarg del XVIII, perdurant fins a mitjans del segle XX, que coincideix amb el marc cronològic de l'assentament humà al Pla de la Garga.
Перехрестя

Deixar la Matagalls Montserrat

Seguir recte, per una pista planera.
Перехрестя

Piscines de can Miqueló

Seguir la pista, sempre en sentit ascendent.
Перехрестя

Camí de Sant Miquel

Pista asfaltada, en el que pretenia ser una urbanització. Seguir a l'esquerra.
Релігійний об'єкт

Sant Miquel Sesperxes

Tot i que la seva referència documental ens porta a l'alta edat mitjana, possiblement cap al segle XII, la part vista de Sant Miquel Sesperxes és pròpiament moderna. L'església Pertegas apareix en un llistat de parròquies del Bisbat de Vic que correspon cap el 1025 i 1050, moment en que ja estaria construïda i exerciria funcions parroquials. Aquest topònim continuarà apareixent al llarg del segle XII, concretament al 1154 i 1162 amb el nom Pertxes. En la documentació s'esmenta que al s. XIII i XIV tenia un altar dedicada a Santa Maria i segurament mantindria la seva estructura i construcció inicial. Aquest temple fou gestionat pel rector de Sant Martí i amb el domini alodial del Prior de la Comunitat de Beneficiats del Castell de Centelles. L'església de Sant Miquel tenia cementiri propi, actualment encara visible davant l'església. També tenia fonts baptismals pròpies i terreny diferenciat al de Sant Martí. Possiblement la despoblació del camp a inicis del segle XIV portaren a la seva pèrdua d'influència passant a ser sufragània, condició que ja tenia al 1330 quan el bisbe Galzeran Sacosta visità la zona. Una altra línia d'investigació defensa que aquesta església mai va tenir independència ni de fet ni de dret, com ho demostra el fet que la missa de l'alba anava a càrrec del monjo de Sant Martí. Del 1680 al 1690 es va reformar l'edifici antic del que se'n conserven molts pocs vestigis. En aquest moment les capelles de l'església estaven dedicades a Sant Antoni i a la verge del Roser. La de Sant Antoni fou pagada per Antoni Presseguer obrer, sagristà i promotor de les remodelacions a l'església. El seu nom, junt a la data de 1685, figuren a la clau d'enllaç de la volta de nervis de la capella. Aquesta església sempre va estar sota el patronat de la família Presseguer, que tenia en ella el seu vas sepulcral. Com consta en el llibre de visites del 1686 els principals contribuents foren els hereus dels masos Presseguer, Febrer, Bellavista, mas Bosch, la Vall i el Soler. El 1701 el rector Josep Vila creà una fundació que tenia com a finalitat aportar les despeses per poder celebrar missa dues vegades a la setmana en l'interval de dues hores. Al mateix segle i al 1709 els propietaris Antoni Presseguer, Pau Febrer i Pere Soler del Coll es van comprometre a edificar durant el mes de juliol una caseta al costat de l'església per la residència d'un guarda, ja que en poc temps l'església havia estat robada dues vegades; i també com a habitatge per el rector que hi anés a celebrar missa. Aquesta determinació va ser molt ben aprovada en la Visita Pastoral del 1710. El temple nou el va acabar el 1738 el mestre de cases Pere Font. La resta de la documentació del segle XVIII parla de les administracions del Roser del Sant Crist, de Sant Isidre i de Sant Sebastià, que tenien la seva imatge a l'església de Sant Miquel. El 1777 fou decorada la cúpula de la nau i les voltes de l'església amb relleus barrocs de guix que foren restaurats al 1928. Cap a finals del XVIII, al 1876, els fidels de la sufragania de Sesperxes varen recórrer a la Cúria de Vic per obtenir un sacerdot que tingués cura de la seva església, aquesta petició els fou sempre denegada, donant-los per resposta que el servei religiós de Sant Miquel era competència exclusiva del rector de Sant Martí. La construcció d'una caseta al costat de l'església de Sant Miquel responia a aquest desig. Durant la invasió francesa, al 1809 l'església fou saquejada fins al punt de no deixar-hi ni ornaments per celebrar la missa, igual fortuna patí durant la guerra civil espanyola al 1936. Actualment l'església de Sant Miquel, parcialment restaurada, continua essent sufragania a càrrec del rector de Sant Martí de Centelles. És un temple d'una sola nau amb voltes i cúpula d'obra cuita acabada amb un presbiteri rectangular i amb una capella per banda. La tècnica constructiva utilitzada en aquesta església està formada per murs de carreus de petites dimensions de pedra local i bastament lligats amb morter de calç i un arrebossat a sobre. La factura dels murs apareix rematada per carreus de dimensions lleugerament més grans que es situen a les cantonades amb certa funció ornamental. La coberta segueix l'estructura tradicional a doble vessant amb teula aràbiga i el caraner perpendicular a la façana. En aquest punt s'hi troba ubicat un campanar d'espadanya acabat amb punta i amb espai per dues campanes. Aquest campanar es troba cobert a ambdues bandes per teula aràbiga i les obertures per les campanes estan acabades amb obra. A la façana principal, orientada a l'oest, s'hi troba centrada una porta rectangular acabada amb una llinda de pedra local ben treballada i una obertura en roseta allargada per la seva part inferior passant a una obertura triangular en forma de ferradura. Les dues capelles laterals es troben adossades a la nau única i tot i que segueixen la mateixa tècnica constructiva que la resta del temple presenten dues petites obertures rectangulars a l'extrem superior de l'estructura que també apareix coberta amb teula aràbiga. Té lloc en aquesta església la festivitat coneguda com l'Aplec dels Ous. Aquesta festa es celebra el dilluns de Pasqua i reuneix els habitants de les masies veïnes i de les poblacions més properes.
Гірський перевал

Collet del Soler

Seguir recte.
Гірський перевал

Coll de Gassens

Important coll, amb molts camins que es troben aquí. Segons la marxa d'aquesta excursió, seguir el de més a la dreta.
Пам'ятник

Puig-Arnau

Conjunt d'edificacions que correspondrien a un mas i les seves dependències annexes. Està situat en un petit turonet aprofitant el pendent natural del terreny, per edificar-hi un primer pis. El material constructiu emprat utilitza el carreu de pedra local, més o menys ben escairats i de dimensions variables i no gaire grans; lligat amb argamassa i carreus cantoners de dimensions més grans per consolidar l'estructura de l'edifici. De la coberta, no conservada, en resten els espais on anaven encaixades les bigues de fusta i aquesta, segurament, seria de teula aràbiga i a doble vessant. Són poques les estructures conservades referents a planta i pis i que es podrien identificar com a habitacions i espais d'ús domèstic; mentre que la resta d'estructures segurament corresponien a dependències ramaderes i altres espais de magatzem. Les obertures conservades corresponen a finestres de petites dimensions, emmarcades per carreus de pedra rojenca local, que actua com element decoratiu. Part d'aquest mas ha estat reedificat de nou. Les notícies històriques referents al mas cognomitat Puigarnau o Puig-Arnau són força parques. Segons Pladevall, aquest mas juntament amb el Febrer, Presseguer, Soler del Coll, la Vall, Bellavista vella, Roqueta i Mas Bosch són anteriors al segle XIV. I els tres últims estaven ja despoblats al 1553. Aquest mas limitava amb Bellavista nova, el Soler del Coll, Bellavista vella i la Vall i els seus terrenys s'estenien al voltant del Puig Fred. Es desconeix l'evolució genealògica de la família o famílies ocupants del mas com també del paper d'aquest mas en època moderna dins la parròquia de Sant Miquel Sesperxes.
Пам'ятник

Bellavista Nova

Les referències escrites sobre aquest mas es remunten al fogatge de 1553, moment en que s'esmenta a Joan Bellavista sense poder determinar si es tracta del cap de casa de Bellavista vella o Bellavista nova. La construcció del mateix segurament es va realitzar en època moderna, cap el segle XVI, mantenint-se dempeus fins a mitjans de segle XX, com ens indiquen diverses fonts orals. Actualment es utilitzat per a guardar-hi el bestiar i ha perdut la totalitat de la seva coberta i part de les seves estructures annexes. Gran mas situat sobre una penya de roca calcària. L'edifici es troba envoltat d'espais ramaders formant un conjunt d'edificacions de planta rectangular esglaonada. L'edifici principal, de planta quadrada, està format per dos pisos, dels que no se'n conserva la coberta. La tècnica constructiva utilitzada presenta murs de paredat comú amb l'ús de petites pedres sense treballar i lligades amb morter que en algun punt es conserva fins l'alçada original, tot i que el seu estat de conservació no és gaire òptim. A la planta baixa, trobem un nucli format per diverses estances, una gran part del qual està dedicat al bestiar i s'ha alterat la seva disposició original. Per algunes evidències que en resten la teulada hauria estat a doble vessant, de la que actualment només en resta alguna biga. Els annexos ramaders es disposen de forma perpendicular a l'edifici principal en el punt on la plataforma natural s'estreny. Algunes d'aquestes construccions auxiliars conserven part de l'arrencament de la coberta. Es tracta de construccions fetes amb carreus de pedra local, força treballats i lligats amb morter i deixats a vista. Les obertures conservades són minses, ja que en queden els brancals de pedra i la llinda de fusta. Es conserva una finestra al primer pis de la façana nord, amb llinda i brancals de pedra d'arestes bisellades.
Фонтан

Font del Pollancre

Connexió amb el PR C-33. Seguir la pista principal.
Гірський перевал

Collet de les Pereres

Deixar la pista principal i seguir a migjorn seguint els senyals del PR C-33.
Руїни

Barnils

Can Barnils de Bertí es troba situat al nord del nucli de Bertí, actualment en una zona boscosa i cobert de vegetació. En els fogatges de 1553 apareix "En Domenjo qui sta a Barnils" de la parroquia de Bertí. L'antic mas és una construcció de planta rectangular de planta baixa i primer pis amb la coberta a dues vessants i amb cornisa de lloses planes. La porta d'accés, situada a la façana de migjorn, conserva les brancals de pedra ben escairada amb la llinda de fusta emmarcada per una línia de maons. Davant l'entrada hi hauria el patí tancat o barri del qual encara es conserva una de les parets de tancament. A la zona de ponent es conserva un annex, de planta rectangular, que correspondria a l'estable i corral. El parament dels murs és de pedra irregulars lligada amb argamassa a excepció de les cantonades, construïdes amb pedra ben treballada i escairada col·locada a mode de cadena cantonera. A l'interior, a l'alçada del primer pis es conserva part dels antics arrebossats.
Перехрестя

Connexió GR-5 / Deixar PR C-33

Seguir el GR-5 per l'ampla pista cap a migjorn.
Пам'ятник

Can Magre i ca l'Escolà

Deixar el GR-5. A la zona de l'antiga parròquia de Bertí, entre els segles XVII i XVIII consta l'edificació alguns masos. Segons el llibre del Compliment pasqual de l'any 1882 apareix el mas de Cal Magre i el de ca l'Escolà. Cal Magre es una masia situada dins la parròquia de Bertí, construïda entre finals del segle XVII inicis segle XVIII, període en que la zona de Bertí experimenta un augment demogràfic important. Es tracta d'un edifici de planta rectangular amb la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana principal i adossat a Ca l'Escolà. Consta de planta baixa i primer pis. Al frontis, orientat a migjorn, s'hi obre l'antic portal adovellat amb un calze gravat a la dovella clau. Aquest accés fou convertit en finestra i al costat esquerre s'hi va obrir una porta de secció rectangular. A l'alçada del primer pis s'hi obren dues finestres amb ampit i llinda de pedra. A la façana de tramuntana s'hi obre una segona porta d'accés i dues finestres a l'alçada del primer pis. Ca l'Escolà es una masia situada dins la parròquia de Bertí de finals del segle XVII, període en que la zona de Bertí experimenta un augment demogràfic important. El mas és un edifici de planta rectangular adossat per la façana de ponent a Cal Magre. Presenta la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana principal amb un tram de ràfec construït amb lloses planes. Està format per dos volums, essent el més antic el de llevant. Consta de planta baixa i primer pis. El frontis, orientat a migjorn, s'hi obre un gran portal adovellat amb un escut a la dovella clau amb la inscripció: PAU CARCS ---- 1681. Al costat esquerra hi ha una finestra rectangular i una obertura tipus espitllera. A l'alçada del primer pis s'obren dues finestres amb ampit. A la façana de tramuntana s'hi obren dues finestres per planta.
Релігійний об'єкт

Sant Pere de Bertí

La parròquia de Sant Pere de Bertí es troba situada a la zona dels Cingles de Bertí, dins l'antiga demarcació de la baronia i posteriorment comptat de Centelles. No obstant, la zona de Bertí va formar una parròquia independent de la baronia de Centelles fins que entorn l'any 1840 es va fusionar amb el municipi de Sant Quirze Safaja. A partir d'aquest moment, va formar part de la història d'aquest municipi. La parròquia és esmentada per primera vegada l'any 1031 en una donació feta per Gombau de Besora, senyor del castell de Montbui, al monestir de Sant Miquel del Fai. No obstant, des de l'any 978 es coneix a la zona el Castellum Bertini, encara que no se sap amb exactitud la seva situació, malgrat situar-se a l'antiga fortalesa del Clascar. A partir del segle XI la parròquia consta en els llistats parroquials del Bisbat de Vic amb el nom de Bertino. Segons la documentació, l'any 1357 comptava amb tres altars: el de Sant Pere, Sant Jaume i Santa Maria. No obstant, en la visita pastoral de l'any 1686, del bisbe Antoni Pasqual, esmenten dos altars: el de la Puríssima i el de Sant Isidre i, posteriorment, s'hi va afegir l'altar dedicat a Sant Gaietà. Durant la Guerra Civil l'església fou espoliada i malmesa destruint entre altres objectes el retaule barroc. L'antic propietari de la rectoria, Vicenç Mas, va dur a terme algunes obres de neteja i arranjament de la rectoria localitzant fragments ceràmics una destral de pedra polida. Actualment es troben exposats i classificats al cor de l'església. Inicialment fou construïda al segle XI però posteriorment reformada al segle XIII i novament a finals del segle XVI amb la construcció d'una capella, dedicada a la Mare de Déu del Roser a la façana de migjorn, junt amb el portal d'accés d'arc de mig punt adovellat. És un edifici de planta rectangular d'una sola nau amb la coberta en volta de pedra col·locada a mode de plec de llibre i lleugerament apuntada. A la façana de ponent hi ha un petit òcul i el campanar d'espadanya de dos ulls i amb una sola campana. Aquesta fou col·locada pels actuals llogaters de la rectoria l'any 1998 amb el nom de Clara. És una construcció tipus torre amb la coberta a dues aigües que, durant anys va funcionar com a comunidor. El campanar disposava de diverses campanes, totes elles desaparegudes l'any 1936 durant la Guerra Civil.
Руїни

El Clascar

Retrobament amb el PR C-33. L'edifici del Clascar a dia d'avui s'ha identificat amb el castell de Bertí "Castellum Bertini" del qual es conserven notícies documentals des de l'any 978. No obstant, no se sap amb exactitud la seva ubicació. Com a mas o casa forta apareix documentat apareix documentat a finals del segle XIII, concretament l'any 1295. Entre els anys 1317 i 1320 apareix a la documentació com a "forcia sive domus de Bertino". Posteriorment, a partir de l'any 1370 es troba esmentada com a "Borgia de Bertino" o "de Clascano" a partir de 1370. Aquest mateix any també apareix esmentat el mas relacionat amb Guillem de Clascar i sota el domini dels nobles Centelles. A partir de l'any 1615 aquest bastió era propietat dels senyors de Bel-lloc i ja era identificat com una domus. Entorn l'any 1930 J.Almirall va reformar l'antiga masia convertint-la en un fantasiós castell on es barregen elements gòtics autèntics i imitacions. El Clascar es troba situat al cim dels Camps del Clascar, al sud del nucli de Bertí. L'actual edifici fou construït a inicis del segle XX damunt les restes de l'antiga casa fortificada d'origen medieval. L'Edifici està format per tres cossos de planta rectangular. Al cantó de tramuntana s'hi va edificar una torre de planta circular amb corsera. El cos situat a l'extrem dret està coronat per merlets mentre que els dos altres cossos estaven coberts per una coberta a dues vessants. La major part de les obertures, d'estil gòtic, corresponen a finestrals germinats d'arc trebolat o bé finestrals conopials, molts d'ells originals tot i que també n'hi ha un bon nombre d'imitació. L'accés principal, de llinda de pedra, es troba situat a la façana de migjorn i fou construïda amb pedra arenisca.
Пам'ятник

Can Mestret

A la zona de l'antiga parròquia de Bertí, entre els segles XVII i XVIII consta l'edificació alguns masos. Segons el llibre del Compliment pasqual de l'any 1882 apareix el mas de Cal Mestret. Cal Mestret és una masia aïllada situada prop del Torrent del Mestret, a tocar del camí del Ribot. Es tracta d'una masia d'origen modern i consolidada en època contemporània. De planta irregular formada per dos cossos. El cos principal, de planta rectangular i la coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal. Consta de planta baixa i primer pis. Al frontis, orientat a migjorn, s'hi obren dues finestres a l'alçada del primer pis amb llinda de fusta i una finestra a la planta baixa amb arc rebaixat. El segon cos, adossat a la façana de llevant, és de planta rectangular amb la coberta a una vessant de planta baixa i pis. A la façana de ponent s'obren tres finestres amb llinda de fusta i a la façana de migjorn hi ha una sola finestra a nivell de pis i una porta de llinda de pedra a nivell de planta baixa. L'angle d'unió entre ambdós cossos hi ha la porta d'accés coberta per un baluard tancat. Davant la finca hi ha tot un espai enjardinat tancat per una balla de fusta.
Перехрестя

Camí al Turó de les Onze Hores

Seguir la pista principal.
Гірський перевал

Coll de can Tripeta

Coll que separa les valls del Tenes i del Congost i que uneix els Cingles de Bertí amb el Puiggraciós. Seguir a llevant, en lleuger ascens, per la Baga de Puiggraciós.
Релігійний об'єкт

Santuari de Puiggraciós

El Santuari de Puiggraciós fou edificat entre els anys 1701 i 1711 en un lloc molt proper on, segons la tradició, es va trobar la imatge de la Mare de Déu. Històricament ha format part de la parròquia de Montmany, però des de després de la Guerra Civil, concretament l'any 1946 i després d'un breu període en què va estar assignat a la parròquia del Figaró, es troba vinculat a la parròquia de l'Ametlla, des d'on l'accés és més fàcil, tot i que, administrativament, sí que és de Figaró-Montmany. Ja es té constància de la veneració de la imatge a la parròquia de Sant Pau de Montmany a finals del segle XIV. Fins a la construcció de Santuari, la imatge va ser sempre venerada en els diversos llocs on va estar ubicada l'esmentada parròquia de Montmany. Ben a prop hi trobem una tTorre de senyals òptics aixecada l'any 1845 en el decurs de les guerres carlines del segle XIX. Es tracta d'una torre de planta prismàtica formada per dos pisos construïda a mitjans segle pel centre d'emissions del telègraf òptic. Als peus del telègraf hi ha un petit edifici abans capella, lloc on la tradició diu que s'hi trobà la verge. Aquesta estructura correspon a una construcció feta amb pedra local, aprofitada de l'entorn més immediat, sense treballar i lligada amb fang, les pedres es disposen en filades planes i van alternant de tamany per lligar i fer més sòlida l'estructura. Presenta una coberta en obra, formada per blocs de pedra de petites dimensions, poc treballats i lligats amb abundant moter de calç, de dues vessant. La capella ha estat modificada en diverses ocasions, com ho demostren les reformes del seus paraments.
Перехрестя

Baixant a can Miquel

A l'esquerra, entre unes pedres que barren el pas de vehicles.
Перехрестя

Camí a les Planes

Gir pronunciat, el descens es suavitza.
Перехрестя

Drecera

A l'esquerra.
Перехрестя

Les Planes

Explanada de camps i cruïlla de camins situada a ponent del Turó dels Tremolencs.
Перехрестя

Plana d'en Beia

Перехрестя

La Serreta

La Serreta és la carena que tanca la Garriga per la banda de ponent, just per sobre de la Doma.
Релігійний об'єкт

La Doma

La Doma, és un conjunt romànico-gòtic format per l'antiga església parroquial de Sant Esteve de la Garriga, la domeria i el cementiri. El conjunt està envoltat per una tanca que la configura com a església-fortalesa amb murs de protecció, espitlleres i merlets. L'església és un edifici de planta rectangular de tres naus sense absis. La nau central, coberta amb volta apuntada, és la part romànica de l'edifici. La nau lateral dreta data del segle XVI, consta de tres trams coberts amb volta de creueria i clau al centre. Les nervadures de la volta descansen en un costat sobre mènsules esculpides amb caps d'àngels i en l'altre sobre columnes poligonals. La decoració de les claus de volta és diferent i contenen: un escut de Catalunya, una imatge de santa Caterina i la tercera, Sant Antoni Abat. Al costat esquerra de la nau central hi ha una capella de la primera meitat del segle XVI coberta amb volta de creueria recolzada sobre mènsules amb representació del tetramorfs. La clau de volta té una imatge de sant Jaume. La sagristia també té una volta nervada i una clau amb la inscripció IHS. Damunt la sagristia hi havia hagut l'antiga mongia. A ponent de la nau es troba el cor recolzat sobre un arc rebaixat que acaba en permòdols. La portalada d'accés és un obra gòtica de Bertran Felip acabada el 1563. És d'arc apuntat amb caps d'angelets i monstres a les impostes. A l'extradós hi figuren motius florals i flames. El campanar, del segle XVI, està situat a llevant i és de planta quadrada amb coberta piramidal de teula. Te dues obertures amb arc de mig punt resultat de l'aprofitament de l'espadanya romànica. A l'extrem sud-oest hi ha un comunidor també del segle XVI de planta quadrada i coberta sobre pilastres. L'església era servida per tres domers, d'on deriva el seu nom. Va ser seu de la parròquia fins el 1737, data en què és consagrà la nova església barroca construïda a l'altre costat del riu Congost, i àrea de creixement de la població a tocar del camí ral (actual carrer dels Banys). Aquesta doble parròquia generà alguns problemes i el 1860 el bisbe Palau declarà la Doma ajudantia de l'actual parròquia.
Ріка

El Congost

El Congost és un riu de la conca del Besòs i deu el seu nom a l'estreta gorja per la qual passa, en bona part a través de la Serralada Prelitoral. Neix a la Font del Regàs, d'aigües provinents dels espadats occidentals de la Plana de Vic, al peu de Sant Cugat de Gavadons, en terrenys formats per gresos i margues. També rep aportacions dels vessants dels Cingles de Bertí i del Pla de la Calma. El riu es troba en la fractura que separa el massís del Montseny dels Cingles de Bertí i que separa aquestes dues unitats muntanyoses de nord a sud. La seva acció durant segles ha aconseguit un engorjat important que comença al Gorg Negre, prop de Centelles, que continua a Aiguafreda i el Figueró per obrir-se a la plana del Vallès quan arriba a la Garriga. Després travessa tota la plana del Vallès, passant per Granollers, i per acabar formant el Besòs en la seva confluència amb el Mogent, que li ve a l'esquerra, a l'alçada de Montmeló. No té afluents d'importància, però molts d'ells es troben, també, engorjats.
Релігійний об'єкт

Plaça de l'Església

L'església de Sant Esteve de la Garriga, iniciada al 1685, no fou beneïda fins al 1737. El seu projecte es deu, probablement, al mestre de cases Giralt i Cerdà, oriünd de la Gascunya. Fou una obra de lenta construcció que s'arrodoní el 1926 amb el rpojecte urbanístic d'accés i entorn de la basílica, que són la única obra de l'arquitecte garriguenc Josep M. Pericàs. És un edifici d'una sola nau amb cinc capelles laterals per banda, bastides entre els contraforts, i absis de planta semicircular. L'espai de la nau és cobert amb volta de canó i llunetes, i el presbiteri amb cúpula de quart d'esfera que descansa sobre la cornisa seguida que recorre tota l'amplada de la basílica.
Залізнична станція

RENFE La Garriga

L'estació de la Garriga (PK 37,6 de la línia Barcelona-Vic-Ripoll) es troba en una zona força cèntrica, a l'est del nucli antic. El tren va arribar a la Garriga el 8 de juliol de 1875, amb l'entrada en servei de la línia entre Granollers (estació del centre, de la línia de Barcelona a Girona) i Vic per part de la companyia Ferrocarril i mines de Sant Joan de les Abadesses. El 1880 arribaria a Ripoll i a Sant Joan de les Abadesses i el 1886 fins a Barcelona per línia pròpia des de les Franqueses. El 1890 la “Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España” integrava la línia de Sant Joan de les Abadesses a la seva xarxa. El 1928 s’electrificava la línia a 1500V, el 1941 s’integrava a RENFE i el 1965 es canviava la tensió de la línia a 3000V. El 2005 s’integrava a ADIF.

Коментарі

    You can or this trail